A la sorra espera el meu vaixell
La barqueta de paper, de somnis,
de paper de somnis i d'ossos
prims. D'aquests que aguanten cops.
Porto la boca plena de dents cruixides.
La seva sorra fina ha fet una bola
de ciment al meu estómac.
Bola que m'enfonsa.
Voldria vomitar-la, extirpar-la
i marxar lleugera.
Però avui peso mil quilos.
No he tingut cor
per deixar els records.
No corria prou ràpidament
per esquivar l'esperança
dels que m'estimen.
Li dic vaixell
a la pell de la mar brava.
La tela prima del desig.
L'he fet pensant en un destí
que ara em gira l'esquena
i només veig
la gola negra que m'aspira.
Perquè sempre marxem de nit?
Jo vull un creuer.
Vull sis pisos de restaurants,
cinemes i menjadors
per protegir-me de les profunditats.
Vull salpar de dia, amb el moll ple de gent
per dir-me adéu i recordar-me
que això no és una fugida,
no és un exili.
Que vaig a casa meva.
Que en aquest món
hi ha casa meva.
Aquest poema l'ha escrit la INGRID VAN GERDEN, arran de l'exposició de la NÚRIA ROSSELL,
"NAU-FRÀGILS", a la
finestra48.
